Després de la nostra victòria al campionat regional de big ball, jo n’estava orgullós.
Havia provat el meu valor i havia trobat el meu lloc dins l’equip. Tret que... Tret que els entrenaments no sempre anaven bé.
Aquell dia, l’entrenador no estava de bon humor.
Ens renyava perquè no corríem prou ràpid. Tothom va rebre, però jo, jo en vaig veure de tots colors.
"Aleshores, Nikan, et calen més plomes per envolar-te? Tens plomes sobre el cap o sabates de plom?"
Ell és així, el nostre entrenador, ens tira els plats pel cap i ens obliga a donar el millor de nosaltres mateixos.
Però en el fons, jo em demano si és ben conscient del que diu.
De tota manera, això fa mal. Sobretot que a sobre el Número u s’hi va afegir per tractar-me de “plomall fastigós”.
L'entrenador estava furiós, perquè jugàvem de qualsevol manera.
Em va canviar de posició, entre el Número quatre i el Número u. El número u s’ho va prendre molt malament.
Retrobar-se al darrere de tot, ell, el davanter titular? El Número u va escridassar-me dient que era culpa meva si jugàvem malament.
Em tractava de plomall fastigós, de tros de plomall, i m’estalvio altres insults pitjors encara.
En aquell moment precís, l'entrenador va reaccionar.
Es va excusar d’haver fet comentaris racistes, i va dir que el comportament d’el Número u era inacceptable.
I ens va prometre que ho solucionaria. Tots dos van conversar un bona estona asseguts a la banqueta.
Després van venir a donar-me la mà, el Número u el primer.
L'important, dins un equip, és d’estar units.
Teníem un superdesafiament: preparar el partit de selecció per a la copa dels Mitges campiones.