Aquest soc jo, el número cinc.
Em dic Nikan, que vol dir "amic meu", al meu país.
A casa nostra, portem plomes des de ben petits. Això forma part de la nostra identitat.
Era ben be al principi quan he començat a jugar al big ball a l’equip dels Mitges verdes.
En aquesta època, només podia jugar en defensa.
L'entrenador m’havia dit que en aquesta posició podria molestar l’adversari amb les meves plomes.
I és veritat. És una posició superimportant, encara que no se’m veiés gaire.
Aquí és més tard, quan vàrem guanyar el campionat regional.
Era la primera vegada que jugava en la posició de davanter. El dia de la final, el Número u, el davanter titular, es va lesionar just abans de la mitja part.
Al big ball, no n’hi ha de substitucions.
Així que vaig proposar que juguéssim tots a l’atac. A quatre contra cinc, era l’únic mitjà de sortir-se’n.
El número u, no volia ni sentir-ne a parlar.
"Un jugador amb plomes ha de quedar-se a la defensa."
El Número dos li va demanar per què.
El Número u no va saber què respondre, sempre repetia la mateixa cosa:
"No hi té res a fer allà!
No hi té res a fer allà!
No hi té res a fer allà!
No s’ha de moure de la seva posició!
No s’ha de moure de la seva posició!
L'entrenador estava ben amoïnat. Però el temps corria.
Ens va fer retornar al terreny de joc dient-nos:
"Feu-ho tan bé com pugueu."
Va ser el dia més bonic de la meva vida, però també va ser en aquell precís instant que van començar realment els meus maldecaps.