-Cuita’t, l’àvia es despertarà aviat.
Tenim el temps just de preparar-li l’esmorzar.
-Maduixes, cafè, pa de motlle, ous, mantega, suc de taronja, presenteu-vos a la recepció, si us plau.
-Què és tot aquest xivarri?
Ràpid, aliments, torneu allà on éreu!
-Uf, quin descans, quan això s’atura.
Però per què els aliments fan tant de soroll?
-I per què, aquest mapamundi?
-Espera. Esclar! Ja ho tinc!
D'on venen les taronges de la nostra ampolla? I les maduixes?
I el cafè?
-Les taronges?
Deuen venir del Rosselló.
-Doncs no! Ens arriben de Florida.
- I el cafè, d'on ve? Ja ho sé.
El cafè ve de l'Amèrica llatina.
-I les maduixes, d'Andalusia.
-Abans d’arribar al nostre plat, els aliments ja han fet milers de quilòmetres.
-Un viatge tan llarg, els ha de fer malbé.
-Sense comptar la pol·lució i el petroli.
-És estúpid. Només hauríem de cultivar-ho a casa nostra.
-Sí, tens raó, encara que això només és possible amb certs productes, i durant un període de l'any limitat.
Per exemple, la tieta Armelle, que viu a la Bretanya, pot menjar maduixesde la regió, però només a la primavera.
En canvi, les taronges i el cafè necessiten molt de sol i molta calor. El cafè tan sols el produeixen a l’hemisferi sud.
-Ha de costar car de transportar aquests productes fins a casa nostra. I, tanmateix, no són pas més cars que els productes que venen d’aquí.
-Això és perquè els salaris són ben inferiors als nostres.
Allà, sovint, els agricultors són molt mal pagats..
-Decididament, és molt millor menjar local i de temporada.
És menys car, es conserva la qualitat dels aliments i es respecten els pagesos i el planeta.
Però si jo visc a França i m’agrada el cafè, què haig de fer?
-La solució, la tens aquí: el comerç just.
Aquests segells garanteixen una manera de produir que millora la vida i les condicions de treball dels agricultors del Sud.
-Molt bé! Amb tots aquests viatges, m’ha vingut molta gana.
I si preparem l’esmorzar per a l’àvia, i també per a nosaltres?