En Cigró viu dins un bol, un bol ben petitó. 
Pensa que té mala estrella, que amb el pare i la mare són tres i que tres sota el mateix sostre és realment massa estret. 
De vegades, fins i tot té ganes de dir: “N’estic fart del casot !” Però es consola dient que un bol petit, bé que és un sostre. 
En Pèsol, en canvi, viu dins un pot, un pot gran, ben gran. 
I, a més, bonic també. 
Un pot gran i bonic de debò per a un pèsol bonic. 
Per cert, en Pèsol no diu pas que viu dins un pot, sinó dins un “castell-pot”. 
És un xic bromista. 
En resum, en Pèsol viu dins un pot i pensa que està de sort. 
En Pèsol i en Cigró es van conèixer un dia que en Cigró s’airejava davant el gran pot d’en Pèsol. 
“Ei, Cigró!”, va dir en Pèsol, “para de donar-hi voltes, al pot, i entra a dins!”  
“Vinga!”, va dir en Cigró. 
I, apa, cap a dins. Ostres, quin pot! 

En Cigró creu que ell no s’atreviria mai a invitar en Pèsol a casa seva. 
“Què pensarà de mi, veient la meva casa?”, es deia a si mateix. 
Una nit, té un somni estrany. 
Un jardiner ve a veure’l amb una llavor a la mà. 
“Té”, li diu el jardiner, “aquesta llavor és una llavor d'idea. 
Rega-la i ja veuràs.” Aleshores, en Cigró rega la llavor que allibera el seu secret. 
“Un sostre no reflecteix l’ànima nostra.” L’endemà al matí, li ve a l’esperit aquesta frase 
que se li regira dins el cap: “Un sostre no reflecteix l’ànima nostra. I tant!" I és així que en Cigró decideix convidar en Pèsol al seu petit bol. 
És clar que hi ha menys lloc que dins un pot, però n’hi ha prou perquè l’amistat germini. 
Des d’aquell dia, en Cigró i en Pèsol ja no se separen mai. 
En Cigró diu: “No tinc la xamba de tenir un pot, però estic de sort de tenir-te com amic car amb tu, jo soc jo mateix, i ja està.” 
No tothom té el mateix sostre, però tothom té els mateixos drets. És així mateix, i ja està.